Quan la Lluna està en fase nova, a la cara que mira a la Terra és de nit. En canvi, a la cara sempre oculta als nostres ulls, és de dia. Aleshores és una bona ocasió per mirar aquesta cara secreta de la Lluna.
Al començament del Sistema Solar, quan es van formar els planetes, la Lluna tenia un moviment de rotació respecte a la Terra. Però la força de les marees dels dos astres va anar frenant aquesta rotació, fins que va anul·lar-la.
La Lluna mostra sempre la mateixa cara. No és estrany, per tant, que abundin les fantasies sobre la cara mai vista.
Fa dos mil anys, Plutarc creia que estava habitada per selenites, dits així en honor a Selena, deessa de la Lluna i germana del deu del Sol. Cyrà de Bergerac, al segle XVII, va conviure amb aquests selenites.
Jules Verne, en el seu Viatge a l’entorn de la Lluna, descriu un seguit de ciutats que hi descobreix. I Méliès, amb la càmera de cinema, va explicar-ne històries encara més fabuloses.
Hi havia qui suposava, més o menys seriosament, que, com que la cara oculta de la Lluna es trobava en direcció oposada a la Terra, la força gravitatòria del nostre planeta no l’afectava; en conseqüència, hi podria existir atmosfera… vegetació… i habitants. Aquesta mena d’idees van perviure fins ben entrat el segle XX.
Els primeres testimonis de la realitat de la cara oculta de la Lluna es deuen a les sondes Lunik enviades pels soviètics el 1959.
La primera sonda, la Lunik-1, hi va passar a prop. La segona va impactar-hi. Per fi, la tercera, la Lunik-3, hi va fer la volta per darrere, i va aconseguir fotografiar la cara amagada. Després, es va perdre espai endins.
Les fotografies de la Lunik 3 són molt rudimentàries però extraordinàriament valuoses. La llum hi tocava gairebé perpendicularment, de manera que les muntanyes no feien ombres i els relleus a penes s’hi aprecien. Tanmateix, són les primeres imatges de la cara amagada de la Lluna, les primeres a revelar-la.
Després de les Lunik, els nord-americans van enviar-hi les sondes Ranger: fotografiaven la superfície de prop i, a continuació, s’hi estavellaven. Més endavant, i per estudiar l’enviament dels primers astronautes, les sondes Surveyor i Lunar Orbiter van cartografiar tota la Lluna, inclosa la cara oculta.
S’hi veuen menys mars, menys extensions desèrtiques, que a la cara visible. El mar més destacat és diu Mar de Moscou, batejat així pels soviètics des de la visita de la Lunik 3.
També hi ha el Mar Oriental, una enorme extensió circular de 900 quilòmetres de diàmetre, amb 3 anells de muntanyes a l’interior.
Destaquen el cràter Apol·lo, en homenatge a la primera missió que va aterrar al sòl lunar; el Gagarin, en honor al primer cosmonauta; el Jules Verne… I el cràter Giordano Bruno, envoltat per una aurèola de radiacions clares, prova que va ser un dels últims cràters formats.
No hay comentarios:
Publicar un comentario